Pirelli acomiadaments i calendari

Aquí al Bages, han anat al carrer un munt de gent... Un munt de famílies s'han quedat sense feina, la fàbrica ha tancat... traslladada segurament algun país en vies de desenvolupament, on els sous siguin més baixos, on els governs, donin més facilitats, i on el promig de benefici augmenti...

I jo em demano, per què ha d'augmentar el benefici...

És ben clar: Per pagar la propaganda de les samarretes del Milan... I pel súper calendari PIRELLI.

Un calendari típic de taller, d'aquell que denigra a la meva estima com a dona, però no amb dones Dove, d'aquelles normals del carrer, o de les veïnes, o dependentes del mercat, per una causa justa... No un calendari amb models, de primera línia, que no cobren 1000 euros ni de conya... Un calendari amb professionals del maquillatge, fins i tot jo estaria boníssima després de passar per les seves mans... Un calendari amb fotos d'un professional que per 1000 euros, segur que ni treu la tapa de l'objectiu...

I jo demano, en comptes d'aquestes despeses en publicitat, no podrien haver aguantat una mica més als seus treballadors, i no acomiadar-los de la manera humiliant que han fet, enganyant-los, passant de reivindicacions i acords... Marxant cridant "Viva el Rey!". Potser a la Itàlia de Berlusconi tot això, pot passar amb el vistiplau dels dirigents, però a l'Espanya de Zapatero també?... Potser si és millor deixar que marxin les empreses a Turquia o a la Conxinxina... que continuïn explotant a nens i nenes, pagant sous miserables, i al primer món continuin pagant publicitats millonaries, perquè models llueixin tipet...

Jo de moment no penso comprar mai més una roda pel meu cotxe de la marca Pirelli, molts amics, veïns i coneguts s'han quedat sense feina, al menys per Nadal els podrien enviar el preuat calendari, ja que el que s'han estalviat en els seus sous, ha servit per fer el Calendari més eròtic fins el moment!!!...

Clar amb la crisi, potser no podran pagar la calefacció i necessitaran altres mètodes, per dir-ho finament, no passar fred!!!

Obesitat

Que avui en dia la nostra dieta, no és el més correcte possible d'acord, per solventar això el més correcte seria posar-nos en mans d'endocrins i dietistes...

En l'època del fast-food, jo abogo pel fast-food català (pa torrat amb anxoves), és normal que molts nens i nenes del nostre país, per no parlar d'adults, passin del seu índex ideal de massa corporal.

Els nens i nenes del nostre país, pleguen a la una de l'escola i a les tres s'hi tornen a posar, la conciliació entre el treball dels pares i els horaris dels nens no existeix, és normal i evident que recorrin a coses fàcils, senzilles i ràpides...

El que un nen, en plena edat de creixement sigui obès, és un cas a seguir i a estudiar, el cas en qüestió em sembla que està perdent pes, mica en mica i ordenadament com ha de ser, però jo us podria parlar de cassos familiars de nens molt grassonets, que s'han estirat més que un Sant Pau, jejeje!!!

Doncs al que anava, un nen o nena amb sobrepes s'ha d'estudiar i seguir, s'ha de concienciar als pares, no criminalitzar. Jo crec o que ens falta informació, o que el jutge s'ha begut l'enteniment, com pot acusar a uns pares, fins el punt de separar-los del seu fill, perquè el nen sigui obès, fins aquí hem arribat!!!

Res que ara a les portes de ser mare, començaré a mirar-me una mica més la dieta, procuraré tenir una dieta sana, rica i variada, de fet ja fa temps que ho procuro, perquè encara que sembli mentida també és més econòmica.

La imatge d'ahir...

En aquest temps de crisi, quan a molts ens costa arribar a final de mes, tot i no estar hipotecats, on la feina escasseja, i no sembla que es vegi una milloria ràpida...

Fa vergonya veure algunes astronòmiques fiances, de presumptes culpables, que es paguen sense mal de caps. Fa vergonya veure gent, presumptament estafadora, lliure pel carrer, acusant-se uns als altres, i sembla que no acabi mai. Però encara més vergonya veure a uns senyors grans, emmanillats, amb una bossa amb les seves pertinences... com si es tractés d'un violador.

Violador?, què dic, si l'anomenat Violador de l'Eixample, va tenir la seva intimitat molt més protegida, no hi havia imatges de emmanillaments, ni pantalons que queien, bossa de basura en mà...

Si bé és ben cert el que diuen els castellans, "cuando el río suena...", però d'aquí a veure la imatge saltant del furgó al carrer davant dels periodistes, justificat perquè no passava per la rampa dels tribunals... No vull excusar la corrupció urbanística, però no cal que en ferm carnassa, que humiliem amb imatges vexatòries, que els etiqueten de culpables malgrat encara no haver-se jutjat, ni tan sols interrogat...

De fet aquest corrupció urbanística, és la que ens ha portat a estar com estem, pisos que valen 180.000.-€ valorats en 250.000, borses de pisos sense vendre, bancs negant-se a donar crèdits, parats sense opció a treballar, gent a la sortida de grans superfícies esperant deixalles, famílies en situació molt precària... Ja està bé que es persegueixi i es condemni, potser si s'hagués fet abans no seríem on som, però ja se sap que cal mirar endavant, no si ja veureu com ara parlarem altre cop de la grip A.

Una miss molt guapa!!!

A vegades com a dona el prototipus de dona guapa i tonta m'indigna... però... Avui llegint la Vanguardia, he quedat bocabadada, sense paraules, i encara més avergonyida...

Jo sé que a vegades els nervis poden ser molt traicioners, que et juguen males passades, d'aqui a que afirmar que Colom va descobrir Amèrica al 1980... per Déu!!! no ha encertat cap xifra, si el 1000, però aquí no s'acaba la intel·ligència, millor dit la cultura elemental de les senyoretes que aspiren a ser Miss...

Han afirmat que el Paraná és el riu més llarg del planeta, o que la muralla xina té la seva seu a Llatinoamèrica... mare meva!!! si jo això amb 13 anys ja sabia que no era correcte... Per mi dir tals barbaritats les hauria de desqüalificar a la primera... Com pretens ser la millor com a dona, i no saber coses tant bàsiques com l'any del descobriment d'Amèrica!!!

Mira a vegades, nosaltres les dones mateixes ens entestem en demostrar que no som el sexe feble, per això guapa si, arreglada també, sexy oi tant!!! però cervell buit no, no i no!!!

Podem ser altes, baixes, rosses o morenes, grasses o primes, però som dones hem d'estar orgulloses que som part important d'aquest món!!!, i no som només una bonica nina per anar de braçet, o per lluir davant dels amics, podem fer girar el món, podem tenir coneixements, i no per això hem de ser bruixes amb verrugues!!!

Guapes si, però cultes també!!!

Ja fa uns dies vaig llegir el llibre... Una lectura, delicada, tendre i trista!!!. Avui he vist la pel·lícula, i posar imatges a la aberració nazi per mitjà dels nens m'ha semblat impresionant.

No entenc com algú ha pogut cometre aquestes barbaritats, i continua dormint per la nit. No puc comprendre, com una ideologia pot matar sense temor, ancians, adults i nens, i pensar que ho fa pel bé de la gran nació.

Veient aquestes històries, i millor dit estudiant la història hauríem de tenir la clau... Una clau que ens permeti un món millor sense rancors, sense injustícia, un món on els nostres fills visquis tranquils i feliços, en la innocència que només et dona la falta d'edat...

No si patirem... patirem...

Després del gran desastre del Carmel... Creia que fer passar un túnel sota la ciutat havia de ser una cosa molt, molt ben mirada... Una feina ben feta, d'aquelles que la Generalitat no fa massa, ens deia Feina ben feta no té fronteres.

Que enfonsar cases és una cosa molt greu, hi ha coses que un guarda a casa que no es poden pagar ni amb tot l'or del món, hi ha coses que per moltes assegurances i indemnitzacions son impossibles de reposar, perdre la casa, no m'ho vull ni imaginar.

Enfonsar el temple de la Sagrada Família, seria un desastre sense precedents... Avui en dia ja quan ens referim a una cosa que sembla que mai s'acabarà diem si sembla la Sagrada Familia...

De fet no crec que jo vegi mai acabat el temple, però em sabria molt greu que s'enfondrés, perquè si bé el podrien anar refent, una vegada i una altre... com si fos la peli d'en Tom Hanks, el dia de la marmota... No tindria la petjada real i primera de Gaudi...

Si em miro el que passa últimament per aquest mon nostre, que a vegades sembla propi d'un tebeo, com gossos confosos per lleons, com un senyor molt respectable que ens ha pres el pèl a tots, com Toros passejant pel carrer... Ja no m'estranya res, perdre un símbol de Barcelona com el que perd les claus...

No sinó, seria tampoc res agosarat, pensar que amb la toneladora del ditxós AVE, fem miques al temple de la Sagrada Família, avui de moment l'han deixada sense aigua...

Espero

Encara estic esperant la foto de la famosa lleona, del gos... Com pot ser que amb el rebombori que van aixecar, no hagin publicat cap imatge, era un llop (espècie protegida), era un gos petit - mitjà (i tenen por que la gent ens en riguem)...O tenen massa por de que les protectores d'animals se'ls tirin a sobre...

Vull una imatge de la pobre bèstia, per saber si realment feia tanta por, i era tan salvatge com per disparar a matar!!!

Nobel de la Pau

Si fa un temps vaig estar molt orgullosa que Obama fos president, fins i tot apuntava que m'agradaria explicar-li al meu fill, que una persona de color pot arribar a ser president del país més poderós del món, però....

Avui m'he quedat sense paraules. Aquesta setmana llegia a La Vanguardia que Obama no havia volgut rebre al Dalai Lama, per no entorpir les relacions amb la Xina, i avui li donen el Nobel de la Pau...

En només 10 mesos, i que consti que a mi m'agrada el sr. Obama, no crec que hagi fet prou mèrits pel Nobel de la Pau, potser d'aquí uns anys després de la seva tasca se'l mereixi amb tots els honors, però per a mi avui per avui és molt prematur.

Aquest any per a mi, i potser el fet de ser català hi ajuda, el Nobel de la Pau hagués estat fantàstic per a la Fundació Vicenç Ferrer, per la seva carrera, per la seva tasca. Però també hi havia activistes xinesos, aquest any que es cel·lebra l'aniversari de la plaça de Tiananmen. Mediadors de l'Orient mitjà. Organitzacions com Human Rights Watch... bé quasi un centenar de persones amb més trajectòria que Obama...

De totes maneres, Felicitats senyor President, ara com a comiat li demanaré un favor, faci honor al premi que li han donat, i faci que el món tingui un futur més tranquil i en pau!!!.

Denis versus Lleó

Com podeu veure en la foto de la esquerra i la de la dreta hi ha una gran semblança...

Avui en el diari llegeixo que finalment, després de tot el rebombori la lleona, no és sinó un gos asalvatjat. Però també llegeixo que un bou s'escapa d'una plaça a Marbella, i fereix una dona...

No si tot això només pot passar a Espanya!!!, si sembla una historieta del tebeo...

Mobilitzar a forestals, mossos, pagesos... mirem el costat positiu, així no parlem ni de grip, ni d'aquella crisi que sembla que Espanya tardarà tant en sortir-ne.

Ara però m'agradaria saber què faran amb l'animaló, si senzillament el mataran (espero que no), o el procuraran capturar!!!

President del Barça - President de la Generalitat

Que el Barça és més que un club, evident!, però d'aquí a dir que el càrrec de President de la Gene, és un càrrec d'estar per casa... mare meva!!!

Jo Barcelonista fins la mèdula, no en soc socia, el Barça em dona penes i alegries (últimament moltes), em dona nits de nerviosisme, nits de cel·lebració, i si sopo o no, sempre paga la meva butxaca.

Jo al Barça l'estimo de tot cor... A la Generalitat li dec respecte...

El President de la Generalitat, aquest càrrec d'estar per casa, decideix coses que m'influeixen molt, com els impostos, les prestacions socials, polítiques lingüístiques, la relació amb la capital Madrid... en fi igual que el del Barça!!!

Avui ser President de la Generalitat sembla no és glamuròs, però que li demanin als testimonis de grans presidents com Companys, com Macià, com Irla, en temps antics com Colom, Samsó o Cardona...

Estar al capdevant del Barça segurament no és tasca fàcil, però representar al meu país tampoc ho deu ser. I menys en temps en que ens sentim menyspreats, ultratjats, en temps on sona altre cop amb força la paraula Independència, en temps de crisi... Crisi d'identitat, de butxaca i de valors, però que hi farem si les persones que opten a ostentar a aquest càrrec en el fons pensen que és un càrrec d'estar per casa...

Ja ho va dir un president de la Generalitat en el seu llit abans de morir, vaig llegir fa poc el testimoni de la seva néta, l'avi Macià abans de morir va dir POBRE CATALUNYA!!!...

a mi se'm van omplir els ulls de llàgrimes...

Felicitats jefe

60 anyets, que no son pocs, i jo seran ja 24 anys des de que vaig comprar, amb els meus propis diners, el meu primer vinil... El Primer va ser Born in the USA, però desseguida vaig recórrer endarrera... fins a Greetings from Asbury Park, a partir d'aquell moments, cada disc, al seu dia...

Recordo com si fos ahir quan per primera vegada et vaig veure en directe, petit com una puça, amb texans negres i camisa groga, sol dalt l'escenari, i jo flipava, avui 20 anys després cada cop que torno a un concert teu, encara noto pessigolles a l'estòmac, m'he fet gran, però encara em sento com una adolescent quan sento la teva veu...

Des d'aquí moltes felicitats Boss, has format part de la meva història, de la meva vida, i que sigui encara per molts més anys!!!

I quan ens fem grans què...

No puc imaginar els meus pares lluny de mi, només pensar que no hi seran sempre se'm fa un nus a l'estòmac...

No puc entendre que els meus pares, malgrat l'época adolescent, no formin part del meu dia a dia...

Jo no comprenc a la gent que abandona animals, però a la gent gran???

Quan veig el meu pare cada cop més vellet, em fa molta tristesa, sé que els anys no passen en va, i que la vida té un curs que no es pot aturar...

Ells m'ho han donat tot, m'han donat la oportunitat d'estudiar, un plat calent a taula, regals, vacances, dies màgics, dies tràgics, suport, educació, tot mentre he estat sota el seu sostre.

Un cop fora de casa, han continuat ajudant-me en tot i més, quan he tingut problemes sempre han estat al meu costat, no puc ni imaginar deixar-los en un cotxe, en una benzinera... és més si sé que ha caigut malgrat només sigui un nyanyo corro a veure com estan...

Jo soc aquí gràcies a ells, jo soc com soc gran part, pel que ells m'han ensenyat, son l'orígen de la meva persona, i quan s'han fet grans he captat el seu relleu, jo vull que estiguin el millor possible amb la meva ajuda, vull que estiguin cuidats, es sentin acompanyats, i que estiguin orgullosos del seu treball en la meva persona!!!

I em deleixo pel dia que puguin exercir la professió d'avis!!!.

Novament els TDT

Si fa un temps criticava la política del govern, respecte al TDT, ara ja estic al limbo...
Tothom ha esperat a la última hora, per la poca informació, i quan segurament a totes les llars ja comptem amb TDT, alguns fins i tot han canviat la tele, resulta que ara no serviran...

Mira això és per llogar-hi cadires, si anem encaminats a una tele de pagament que ens ho diguin, ho facin ja i deixin de fer-nos gastar els diners per res, aparells i més aparells, això molt malament pel reciclatge...

A casa tinc, tele amb TDT, un TDT per una altre tele, i un TDT pel DVD gravador, i ara resulta que no serveix, mireu si jo no m'aclaro, com ho faran els pobres jubilats, ara a la botiga d'electrodomèstics a informar-se i clar, a rascar-se la butxaca.

Per si algu no estigués convençut, i penses de moment passar del tema, ja tenint el primer TDT instalat, han tocat el tema clau en la cultura de casa nostra, el futbol... i és clar ja la tenim ben liada, mira jo per si de cas continuaré amb el Canal Plus, que a part de veure el futbol, passo unes tardes d'allò més entretingudes amb els documentals de Odissea.

Gossos i crisis

Que amb això de la crisi els gossos ho passen malament, ja és per flipar!!!

Hauríem de fer valer l'eslògan de Ikea (donde "comen" dos "comen" tres), les gosseres estan a tope, motius... no poder comprar pinso, haver de canviar de casa... Res excuses !!!

No puc ni imaginar deixar en Denis, la meva vida des de que va aparèixer va canviar, per millor molt millor...

Llargues passejades, tardes al riu, quan planifico vacances, penso en ell, si el deixem marxem poquets dies, si ve amb nosaltres, volem espais oberts, llocs agradables i aprofitem més dies...

Sortir de festa, si, quan arribem a casa passegem amb ell, arribes a casa i sempre et rep amb el millor humor, amb la cua remenant, amb salts d'alegria, sempre... estigui sol una hora o tres!!!

Anar a sopar, si, i ara a l'estiu si és en una terrasseta i ell ens acompanya millor que millor!!!

Ai mare, amb la por que em feien ara fa 3 anys, i ara no puc ni imaginar la meva vida sense ell, amb crisi o no, ells depenen totalment de nosaltres, i si no els dones pinso més car, també li pots donar restes del menjar... DONDE "COMEN" DOS "COMEN" TRES, la teva mascota t'estima i depen de tu, no li fallis per molta crisis...

El sueño imposible

Adiós a otro miembro del clan Kennedy...

No sé si al final voy a creer en la creencia popular, que son un clan maldito...

La verdad es que si miramos la hemeroteca de los últimos 40 años, pocas han sido las alegrías para esta familia.

El entierro con los máximos honores, una comitiva fúnebre digna de un presidente, con toda esa pompa típica americana...

Para mí los Kennedy siempre han sido un foco de interés, por sus desgracias, quizás... Pero sobretodo por su modernidad en una América, que despertaba al sueño, una América que juntaba por primera vez blancos y negros, una América que quería más democracia, más sanidad publica, mejores escuelas... Una asignatura pendiente en el país más poderoso del mundo.

Ted no fue un hombre sin problemas, sólo con una ojeada, vemos su expulsión en Harward por copiar, condenado a cárcel (no se ejecutó) por omisión de auxilio, quizás todas estas gestas evitaron que otro Kennedy accediera a ser presidente.

¿Fue culpable?, o también fueron las fuerzas ocultas (como el caso de sus hermanos, quizás), las que trabajaron para que todo fuera así.

Pero ha sido enterrado como si realmente hubiese sido un presidente, con todos los honores...

Adiós al último miembro del clan Kennedy, un clan irlandés que en América tuvieron un sueño, como el también malogrado Martin Luther King...

Segurament qui em conegui quedarà flipant de que parli de L'Espanyol, però la noticia d'en Dani Jarque, m'ha deixat commocionada...

Principi de temporada, primers reconeixements mèdics, persona jove, en forma, esportista, teòricament sota control amb la dieta, mirada alegre, futur pare, nou estadi... i la vida...

Tan fràgil com la flama d'una espelma, a vegades sense avís, ni temps de reacció s'apaga...

Llavors penso viu el dia, el moment, viu amb alegria cada instant, aprofita el que el món et posa a l'abast, no facis mal als que tens al voltant, sigues coherent amb tu mateix, sigues feliç i no pensis que el minut, el segon pot ser l'últim alè del teu cor.

El meu més sentit pesam per la família d'en Jarque, els amics, els companys, al món del futbol i l'aficció periquita...

Espero que si és veritat que hi ha un més enllà, que hi siguis feliç, i continuïs fent rodar la pilota, Fins sempre!!!

Enveja en el món editorial

Ja quan Dan Brown va tenir éxit amb el seu Codi, va tenir retractors de totes bandes. La primera la esglèsia catòlica, i després molts escriptors i crítics que dubtaven de la seva qualitat literària.

Ara passa el mateix amb Larsson, i què voleu que us digui, soc una afèrrima defensora de la lectura, m'agradaria que cada dia tingués 2 hores només per mi i els llibres!!!.

La triologia a mi, de moment estic en el tercer, m'està agradant i enganxant, però clar jo ja soc lectora asidua. El que m'agrada d'aquests llibres, que alguns els tildes d'snobs, és que enganxen a la gent, i els fan lectors.

L'ombra del Vent per mi va ser genial, després continuant amb Zafon, el Princep de les Tenebres, em va encantar, i el tercer em va decepcionar una mica, però quan pugui tornaré a llegir l'autor...

Hi ha llibres que ens agraden, llibres que ens costen, llibres que ens deixen amb un pam de nas, d'altres fan riure o plorar, n'hi ha que no acabarem mai, però hi ha llibres per tots i totes, llibres que ensenyen...

I si, Larsson, ens fa palesa un gènere on les dones son humiliades, menyspreades, i tractades amb una duresa extrema, és un triller sense Sant Grials, ni Templaris, ni històries Mayes, ni Ombres obscures, és un llibre que parla d'homes que no estimen les dones, i això per desgràcia en el món on vivim cada dia és més freqüent...

Un somriure honest. Un humor britànic. Una mirada clara i neta. Una visió... el futbol. Una descripció un SENYOR...

Recordo amb carinyo, molt de carinyo la seva etapa blaugrana. Em trec el barret en la seva professionalitat, amb la seva manera de prendre la vida.

Només tinc paraules d'elogi per en Sir Bobby Robson, un gran home, un excel·lent mister...

Sigui on sigui que avui estiguis, perdona que et parli de tu, seràs un granet de sorra en la meva història, en els meus records, només et va faltar una Lliga, però ho vas donar tot, i jo des d'aquí et vull retre homenatge...

Descansa en Pau mister, fins sempre...

Bruce Springsteen

Segurament la pitjor noticia d'aquest any és perdre'm en Bruce... Des de que tinc consciència he tingut la sort de sempre que ha vingut l'he pogut veure... només em va fallar el Tivoli, estava en un examen i no vaig poder muntar-m'ho per aconseguir entrades...Aquesta vegada tot i no venir a Barcelona, tenia dues precioses entrades per anar a Bilbo... i coses de la vida, les he hagut de vendre (perquè no les han volgut com regal)... A mesura que s'acosta el dia... em poso més i més trista... recordo amb 13 anys i escaig, un Bruce com el del vídeo amb texans ajustats i camisa blanca, sota un focus i una veu ronca... i la meva pell de gallina, i...

Només sé que espero tornar-lo a gaudir, escoltar-lo i que amb cada cançó seva hi ha una etapa de la meva vida des de la pre-adolescència, passant pel dia del meu casament, amb un vals nupcial amb the river, com espero i tinc ben apamada una nana pel meu petit@.

">

Castell patrimoni de la humanitat

http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20090717/53747394831/los-castells-candidatos-a-ser-declarados-patrimonio-humanidad-por-la-unesco.html



No he pogut evitar que em sortís la vena Terrassenca... els castells patrimoni per la Unesco... quan veig la pinya ben afermada, quan veig l'anxeneta pujant cel amunt, quan la torre tremola... els crits del cap de colla, i el so de les gralles... la pell se'm posa de gallina... potser si, els catalans som una mica bèsties, perquè ben mirat, és una afició una mica perillosa, però... a mi... que voleu que us digui m'emociona...
Els minyons per mi, son els millors del món, però m'encanta la jove i la vella, els bordegassos, els xiquets... m'agraden tots els castellers... i felicitats esteu d'enhorabona... Patrimoni de la humanitat... Visca Catalunya!!!

El hombre y la Luna

Estos días se habla de los 40 años que hace que Amstrong pisó la Luna...

De pequeña crecí, con la ilusión de ser astronauta, ver la estrellas de cerca, descubrir planetas... mi ídolo era Joan Oró... luego te haces grande...

Y empieza tu vida de adulto, pierdes la inocencia y la frescura de los niños, tu jornada se mide según las horas de trabajo, los meses con la nómina, los años, prefieres no contarlos!!!.

Yo siempre pensé que era muy raro, si una vez pisamos la luna, por qué no íbamos a repetir, entonces mi abuela me decía: "es que lo que encontraron no merecía la pena". Y yo sentí que en mi interior se rompía algo...

Cómo que no merecía la pena!!! Era mi sueño de pequeña, por poco que hubiese, era la Luna, aquél maravilloso astro que nos ilumina las noches, nuestros sueños, el que manda sobre las mareas...

Yo me rebelaba, y continuaba mirando al cielo, aún hoy espero con ilusión cada eclipse, lluvia de estrellas, me encanta mirar des de mi telescopio, continuo sintiendóme feliz y pequeña... es como si Peter Pan se apoderara de mi en cuanto miro al cielo... y me relajo, y pienso que me hubiese gustada ser Amstrong, o ver la retransmisión en directo...

Pasados otros años, empecé a sentir que se había rodado en un desierto, que las sombras no eran reales, que el viento que oneaba la bandera, no podía ser sin atmosfera, quién había tomado la primera foto...

Supongo que es y será uno de los grandes enigmas de la vida, esos que nunca llegaremos a comprender, ni averiguar, pero...Yo me quedo aún con la frase... Un pequeño paso para el hombre, un gran paso para la humanidad...

Quizás es cierto no pisamos la luna, como nunca seré astronauta, pero perder la ilusión, lo que nos conecta con la inocencia de los seres pequeñitos, a los que llamamos niños, no vale un montaje, yo quiero continuar mirando a través de la noche el infinito universo y pensar que queda aún mucho camino por recorrer, mucho por estudiar, infinito por descubrir, por explorar...

Sólo somos un punto azul, inmerso en un Universo lleno de estrellas, planetas, y como no Sueños!!!

I després botelles d'oxigen?

"Diseñan los primeros 'árboles' sintéticos que absorben más CO2 que los naturales
Tienen ramas parecidas a las de un pino y sus agujas están hechas de un material plástico que absorbe dióxido de carbono a medida que fluye el aire LaVanguardia digital 8-07-2009"
Fa poc a davant de la que fins fa 10 anys havia estat la meva casa, hi havia una preciosa plaça, molt velleta, però rodejada d'uns frondosos plataners, que potser faria més de 40 anys hi eren palplantats.

Els fèiem servir d'amagatall, per jugar a les gomes, i ens van acompanyar tota la infantesa. Farà cosa de 2 anys, degut a la necessitat de pàrkings van aixecar la plaça, es van prendre la molèstia de treure els arbres un per un, els havien de replantar... però no seria a la nova Plaça del Progrés... no sé a on... jo i tots els veïns avui encara ho desconeixen, eren els arbres que havien vist néixer els seus fills, i créixer...

Van construir un garatge soterrani, van convertir la zona en blava, i van fer una enorme placa de ciment, que avui és la última tecnologia en places, sense ombra, sense verd, amb un tancat pels nens, un ping-pong, i un escenari...

Avui després de llegir la notícia de La Vanguardia, penso que potser tots els arbres de les places del món estan ara en perill, en perill d'extinció, si... tindrem més oxigen, però i després que embotellarem el oxigen en bombones i ens el penjarem com qui porta un bolso...

A vegades crec que no vull un mon tan avançat, ni modern...

Quan parlen per parlar...

Hipocresia... a això li dic jo hipocresia....

He vist per la tele, anunciar una cosa que tampoc us puc assegurar del cert que sigui una pel·lícula... Si que he vist un tràiler... I tot i voler ser una pel·lícula de riure, d'aquelles d'humor absurd, a mi més aviat m'ha fet pena, m'ha enrabiat, i ja us ho dic jo que per mi censurada... Quin tipus de cultura estem creant, quins valors volem donar, què hi ha de bo en el argument.

Sembla que va d'un homosexual que adopta un nen, perquè "les celebrities" ho fan, el canvia per un "I-phone", i el llueix com qui llueix un vestit de Cristian Lacroix...

I ningú diu res...

Jo potser pel meu estat estic més sensible, potser trec massa aviat les ungles, fins i tot he arribat a pensar que les hormones que hem patit ara es revolucionen, i ens fan ser més reivindicatives...

Sense anar més lluny, una altre mare adoptiva, aquesta setmana ens ha fet palesa de les bestieses que han dit a Tele5...

Clar llavors ens trobem amb veïnes que ens demanen quant costa el nen, o la nena...

Què voleu que us digui...

EL MEU NEN NO SERÀ ROBAT, NO EL CANVIARÉ PER RES, I A MI L'ANGELINA... JAJAJA ME LA PORTA FINA, I NO PARLEM DE MADONNA...

Per això ja arribat el moment del PROU, no serè educada amb qui em falti al respecte, em parli del tema sense saber-ne, i si diu alguna barbaritat... Ja li comentaré el seu gran error i la seva ignorància...

Mira no entenc com es permeten algunes coses com aquestes, per molt menys salta la gent al carrer, que si Déu existeix, que si no, que El Tour passi per Catalunya quin desgavell, i ja no diguem els decibels dels U2...

No em digueu que no... el món és ple d'hipocresia... i el més trist de tot, a vegades hi ha criatures al mig que es poden sentir menyspreades, i si hi ha una cosa que en tot aquest temps sé del cert... que son nens i nenes molt estimats, desitjats i esperats....

Futbol i crisis

Mira que soc futbolera...

Soc fanàtica del Barça... però avui ja puc dir PROU...

Estic farta de Eto'o amunt i avall, si Villa si, si Villa no...

Estic farta d'estar en crisis, enmig d'una pandèmia que cada matí es lleva amb més afectats, i sobretot fins al capdamunt de fitxatges astronòmics, parles de milers, què dic milers Milions de Euros, com si parlessin de formigues...

Molts espanyols i espanyoles passem amb prou feines el mes, esperant la nòmina, fent peripècies per arraconar algun caleró, ens hem de llevar d'hora, hem de pagar impostos, si anem a restaurants paguem religiosament el compte, i ells... de vacances, negociant contractes milionaris enmig de la crisi mundial que a nosaltres ens afecta comptes, hipoteques i la nevera...

Però al tercer món, ningú en parla de com ho passen al tercer món, jo m'ho puc imaginar... ho passen pitjor, menys donacions... menys recursos... menys atenció... i ningú en parla només Silenci, ni una portada als diaris, farien bé els equips de futbol en pensar una mica en els altres, en els que a la distància els admiren, i no mirar-se tan el melic que a hores d'ara segur està ben rostit...

L'home que no estimava les dones

Mig món llegim a Larsson, un Van Gogh de la literatura. La seva prematura mor, no li ha permès veure que Brown, no li feia cap mena de ombra...

He acabat el primer llibre de la trilogia, ràpid, com acostuma passar en aquells llibres que en les primeres 50 pàgines ja t'ha captivat...

I m'he adonat, que hi ha molta més gent al món que llegeix, per molt que diguin que no hi ha l'hàbit de la lectura...

El llibre està ben escrit, i no revelaré res, la gràcia és la lectura, i anar passant les pàgines, devorant-les per arribar al final...

El que si diré que d'homes que no estimen a les dones, n'hi ha un pilot, només cal que fullegem un diari, sobretot en les seccions de successos, la violència de gènere està cada cop més present en les nostres vides, en la nostra quotidianitat, en les nostres notícies...

Jo mai he entès el comportament d'algunes víctimes, que segueixen fidels als seus agressors, millor no haver-m'hi de trobat mai en aquesta situació, però un punt clau és...

La educació, crec que aquí és on hem de treballar, perquè això no sigui una pandèmia, ara que està tant de moda, i per començar a educar, què hi ha millor que la lectura.

He arribat al número 100

Porto 100 escrits...

No sé si han estat o no molt seguits, però a mi si que m'han servit de molt... Aquest m'agradaria que fos especial, us vull parlar d'un home, d'un bisbe en concret...

Avui he llegit les seves gestes a La Vanguardia, he vist la seva esquela, però a mi em queda un record, que vull compartir...No és que jo sigui una cristiana, devota, més aviat com segurament la majoria de molts avui en dia, sobretot aquells que varem rebre una educació cristiana i catòlica...

Recordo en Josep Mª i així l'anomenaré, perquè per mi i la meva germana era el cosí de l'àvia, un senyor que vestia de negre, i sabíem que era molt important...

El recordo a casa, el recordo en un despatx amb l'Anna als seus genolls i traient-li allò blanc que portava al coll, ell reia, afablement i amablement, la meva iaia rondinava...

Recordo la meva catequesis, i parlar amb ell sobre dinosaures i Cleopatra, no em quadraven en el Gènesis de la Bíblia, i em va contestar que la Bíblia era un conte per ensenyar als més petits, l'obra de Déu i el camí de Jesús, però que la lliçó era que havíem de ser bones persones...

Això és el que recordo que havia de ser bona persona, ell ens feia sempre l'ullet i ens feia un petó a la galta, un petó que olorava a senyor important, però ell era senzillament el cosí de la iaia...

Siguis on siguis, no he oblidat que, tot i no ser lo devota que t'hagués agradat que fos, continuo amb la idea que haig de ser bona persona...

Que tinguis bon viatge, un petó des de la teva estimada Coromina!!!

Las victimas de la fiesta...

Avui La Vanguardia, parla dels gossos i els petards...

Un article, punxent, al que m'hi he sentit molt identificada, fins i tot des de que en Denis és a casa, les festes amb petards ens han fet variar la nostra vida...

Aquest any inclús hem optat per marxar a una casa rural, apartada de tot, per no haver-lo de tranquil·litzar...

A mi personalment, els petards m'encanten, m'agraden les traques, i les mascletàs, però hi ha gossos que ho passen fatal...

Aquests dies es parla molt de les festes populars amb foc, jo continuo dient soc una entusiasta dels correfocs, de la Patum, etc... però hi ha gossos que salten sota un cotxe buscant fugir del soroll dels xiulets...

En l'article es parla dels gossos que es posen dins la banyera, en Denis no vol suporta la banyera, quan l'hem de rentar es resigna, davant dels petards s'hi acurruca...

El problema no son els petards, és l'ús que se'n fa d'ells, al barri on visc jo, els tiren sota el balcó, nens de 12 anys manipulen trons i xiulets sense adults davant, els posen als containers, a les papereres, a les bústies, qualsevol forat és bo...

I aquí és on em queixo, jo haig de vigilar que en Denis ho tingui tot tancat, puc entendre Festes Majors, les celebracions de Lliga, casaments, Copes d'Europa, la nit de Sant Joan, però Sant Joan és un dia, aquí els petards duren dies i dies...

Jo aquest any marxo, no el puc aïllar el suficient, i fer-lo sortir al carrer a passejar aquests dies és un suplici tant per mi com per ell. Està totalment indefens, hem de pensar que ells senten mil vegades més que nosaltres els sorolls...

Res que m'ha agradat molt l'article, m'hi he vist reflectida en moltes coses, i que si m'agraden els petards, els focs, però sempre que hi hagi cura, supervisió d'adults i precaució...

Bona revetlla, jo aquest any em sacrifico, no tiraré cap "pepe", però gaudiré de la Natura amb en Kiko i en Denis, en un paratge de la Catalunya gironina...

Parole, parole, parole

Sarkozy, que intervenía ante la Cumbre Mundial por el Empleo, que se abrió hoy en Ginebra, afirmó: "mi mensaje es muy simple, no esperemos para actuar a que sea demasiado tarde". Se preguntó si ante la miseria, el hambre, los trabajos forzosos, el cambio climático que amenaza la supervivencia de una parte de la humanidad "¿tenemos derecho a esperar?". LV digital 15-06-2009

Ja fa molt de temps que segueixo d'aprop les mesures del president francès, a vegades encara flipo com en el món d'aquests dies, encara queden persones com ell...

Si d'alguna cosa han d'estar orgullosos els nostres veïns francesos és del seu amor a la pàtria... No en va tenen un temple per retre'ls homenatge, encara que només hi ha una dona i a més no és francesa de naixement (Mme. Curie)

Jo de sempre entre els prototipus europeus, he vist als francesos, com melancòlics, com romàntics, com bohemis, intel·lectuals, elegants tant en texans, com enfundats en la seva alta costura... i aquesta és la imatge que em transmet en Sarkozy...

La cirereta va ser la Carla. Ha anat a desencallar conflictes, s'ha mullat amb la Betancour... i ara parla de la misèria, de la gana, i del canvi climàtic...

El que més pena em fa, és que com deia Mina, justament l'any en el que jo vaig néixer això son només; parole, parole, parole...

Els blogs sobre l'adopció

Suposo que molts ja sabeu, que estem immersos en un procés d'adopció internacional...

Doncs aquests dies, he estat buscant per Internet i he descobert un món totalment nou, és aquí mateix a la volta de la cantonada, a dins mateix d'aquest meravellós blogger... és una pila de blogs sobre gent que està com jo...

Hi ha una llegenda que parla d'un fil vermell, un fil que connecta a la gent, un fil invisible, però que tard o d'hora t'apropa a la gent que el teu destí, té preparat perquè tinguis a prop...

Vaig trobar un blog sobre l'adopció a Mali, i tirant del fil, n'he trobat cents...

El que més m'ha sorprès és els sentiments a flor de pell... jo em pensava que a vegades era una mica fleuma, però he descobert que no sento res que no sigui totalment legítim, ni exclusiu meu, i com diu una vella dita "mal de muchos... consuelo de pocos" o era tontos...

Us convido a que hi entreu, hi ha moltíssima informació, moltíssima gent a la que val la pena escoltar o llegir, i hi ha un munt de carones felices que només per això val la pena fer el camí...

Esperança

Avui no tinc paraules, només un desig molt fort... encendre una espelma i que no s'apagui fins que tornis...

T'esperaré amb una cervesa ben fresqueta a la mà...

El meu cap no és sinó amb tu... sé que aviat farem aquell viatge que varem planejar...

Àfrica

Avui llegint un blog, d'un company de camí...

He sabut que era el dia d'Àfrica, de fet cada dia és el dia d'alguna cosa, i per mi des de fa un any cada dia és el dia del més vell dels continents...

A les noticies no n'han dit pràcticament res, és molt fàcil girar l'esquena, no mirar les penes del continent africà, només amb els ulls d'un nen o nena famolenc, a molts se'ns posa un nus a l'estòmac.

Som egoistes per defecte, només ens sabem mirar el melic, ens preocupem de la crisis, i de l'atur, coses que de fet no son gens trivials, però jo voldria anar més enllà... Cada cop em preocupa més el medi ambient, aquest canvi climàtic en el que estem immersos, pot afectar-nos molt, i sobretot als més desafavorits, i és clar Àfrica ens queda lluny, n'hi ha de dos tipus, una occidentalitzada, amb grans complexos hotelers, safaris, i ral·lis.

L'altre pobre, acolorida, alegre, tradicional i seca molt seca... Sense aigua ni possibilitats de fer una revolució tecnològica, i aquesta espero serà el nostre proper destí...

Corea del Nord

I tornem al mateix punt de sempre, hem de dir qui va a una guerra i qui no. Hem de buscar aliats alhora de protegir segons quins governs. Vetem països i presidents, però quan topem amb l'àtom callem...
La energia nuclear, si bé és una important font d'energia, també és una matèria molt perillosa, impopular i devastadora pel nostre preciós planeta blau.
Al Gore ens parla d'una veritat incòmode, i nosaltres el llegim i aplaudim, però què aconseguim amb això, res... Països sobirans continuen fent proves, detonant míssils, atacant a l'oceà, no hi ha vides humanes en perill, però si vides i el nostre planeta.
Els EEUU amenacen amb un atac preventiu i jo tremolo encara no fa 100 anys de la guerra de Corea, i ells ara van fent la seva, amb un àtom a la mà, amenaçant a la resta de habitants de la terra, i davant la por sovint el que fan els nostres dirigents és callar i acotar el cap...
Com deia Dylan en la seva cançó... Fins quan l'home haurà de callar, abans que se'l vulgui escoltar...

Cobrar per baixar de Montserrat

Estic encara catatònica...

No sé de qui depèn el cremallera de Montserrat, però fins aquí podríem arribar... Retardar fins a 4 minuts la evacuació d'un pacient amb un infart.

Jo li demanaria al revisor que si el malalt fos un parent, o un amic seu, si hagués actuat de la mateixa manera. Li preguntaria a quina autoritat respon, alhora de retardar una emergència, i per últim demanaria a l'empresa gestora, si realment els bitllets dels sanitaris els salvaran de la crisis, que suposo culpable de no voler deixar escapar 4 bitllets per poder arribar bé a final de mes.

Quan hi ha una emergència em sembla ridícul que retardem la seva cura, per uns miserables 20 euros, i que perdem 4 minuts d'or per salvar la vida a algú...

Per sort, ha quedat tot en una anècdota, i el pacient evoluciona favorablement, el que jo no faria d'ell és pujar mai més en un transport de la Generalitat, perquè millor que no li passi res estan a dins, ja que diuen que no son bons per evacuacions i emergències.

El Vaticà i Facebook

Jo tinc un mosén especial, és diu Daniel i té al voltant de 78 anys. No té pegues per res, sempre està disposat a tot, comunions, batejos i casaments, ho cel·lebra amb ilusió sense ser cerimonies fosques, plenes de por, sinó alegres davant d'amics i familiars i sense complicacions.

És de la vella escola, però escolta la gent jove... quina pena que al meu barri n'hi hagi tan poca... i la poca que hi ha pertanyen a una altre religió...

I per què us parlo d'en Mosén Daniel, doncs mira... el Vaticà entre en el facebook he llegit, després de condemnar a Brown, tot i haver millorat els index de lectura tan malmesos en els nostres temps. Entra en les noves tecnologies després de dir que els aplaudiments estàn fora de lloc en les cerimònies...

Jo de catòlica el just... però cada cop més si segueixo les directrius de Roma, unes directrius estrictes, rectes, retrògrades, sense evolucionar des de principi de segle passat, una esglèsia altiva, rica enmig d'un món que es mor de gana, enmig d'un món que s'enfonsa en una crisis estructural digne dels manuals d'economia...

Si entrar al món cibernètic és obrir una porta a un futur més proper a nosaltres i més humil, potser hi entri a donar una ullada, si és per donar-me consells i misatges que no estan acord amb el ritme de vida d'avui, el bloquejaré...

Jo el que vull és un món amb bones persones, amb alegria per ser vius, i espontànis com deia la Coca-cola "como la vida misma"...

Eskerrik asko bilbo

Ha estat una lliçó... En tots els aspectes... El Barça ha arribat al final de la temporada en plena forma i amb triplet d'opcions, lliçons d'un Guardiola al que l'hem d'aplaudir. Hem anat a Mestalla i em xiulat, lliçó ...
Lliçó que haurien d'aprendre el polítics del nostre país, per què no tots ens sentim espanyols. Per què la xiulada ha estat unànim, potser perquè tenim molt clar que som diferents, i que això ens fa més autèntics i únics.
Lliçó d'una afició a la que no em queda sinó treure'm el barret, per ganes, per crits, per càntics, per educació, per esportivisme, per tot... Perquè van aplaudir els seus, van viatjar esperant a un copa, i finalment van aplaudir als blaugranes, i dempeus mentre Puyol passejava la Incurriña van felicitar al Rei de Copes. Ells que no havien deixat de corejar el nom del seu equip malgrat estar perdent 1-4.
Lliçó del SENYOR CARRASCO, i ho dic en majúscules, per cridar, pel que ha nominat al meu
equip com el millor del món, perquè ha perdut amb el cap ben alt, elogiant al campió, gràcies per ser així.
Només una espineta, per Echevarria, perquè jugadors com ell...uff no puc parlar-ne sense entelar-se els ulls, només li puc dir que estic segura que no ha tingut copa, però segur que el cor de Bilbo coreja el seu nom.
La xiulada, la apagada de TV1, la repartició d'entrades desigual, tot son anècdotes, ahir va haver-hi una festa en el futbol, dues aficions van jugar, van guanyar i sobretot crec que els que ho varem veure ens varem sentir orgullosos de ser d'un o altre, som de diferents autonomies, però per ser tan úniques ens sentim properes.
Eskerrik asko, un 10 per tots!!!

La grip nova

Des de que va arribar la grip, ja no hi ha crisi, olé olé.

L'atur s'ha mantingut estable, i ningú parla de concursos de creditors, res més lluny de la realitat, la processó, igual que les orugues en aquest temps, va caminant...

I no vull defugir del tema, la grip. Que si la OMS la considera pandèmia, no vol dir que nosaltres ens haguem d'esperverar.

El problema de malalties com aquesta, entre moltes d'altres, és que arribin a llocs on la medicina no hi és present, a països on els encostipats o les grips, son inexistents, on no hi ha accés a penicilina, a aspirines, o simplement a una tireta...

Les imatges de mexicans i mexicanes amb mascaretes, no fan sinó alimentar la psicosis, a Espanya hem tingut casos, i cap ,de moment, de extrema gravetat, tots després dels consequents anàlisis, i observacions, han tornat a casona, ben xafats, com si els haguéssin dat una pallisa, però sans i estalvis.

Que hem de tenir cura amb la grip, d'acord si, cura amb la higene, rentar-nos les mans sovint, tapar-nos la boca en tossir, etc... però no siguem paranoics, que el que tenim entre l'aire no és més que una nova cepa, del temible virus de la grip.

Paris

No fa més de 1 mes passejava pel Louvre, i no ho dic per fer-vos enveja... sinó per fer-vos cinq cèntims del meu viatge...

De Paris, què voleu que us digui, la ciutat de la llum, de l'amor, la ciutat del Metro. Veure Paris, en 2 o 3 dies és impossible, però una bona manera de tenir ganes de tornar...

Hem tingut bon temps, cosa a molt agrair, hem menjat de conya, i no hem fet cues, o sigui que realment et deixa bon sabor, amb ganes de tornar-hi.

Paris però, m'ha donat una altre visió, és brut, i és una gran ciutat, jo aquí a Cardona no veig aquesta realitat, cada dia més present...de la gent sense sostre.

El metro, era ple de gent dormint, de grans, vells i joves, sense casa, sense feina, sense diners, ni ocasions per viure el Paris, que bull i viu sobre el metro.

No sé com els afecta la ditxosa crisis, o si aquesta ha estat la causant del seu estat, però crec que hem de mirar més el nostre melic i buscar solucions per aquesta gent, no sé quina pot ser però a mi això em va fer molta pena.

Els preus als mercats, no eren gaire diferents als nostres, hi havia productes, fins i tot molt més econòmics, i aquí he anat a parar, i els sous?. Em sembla que a París, els sous son molt més elevats, i els espanyolets, com sempre debem anar a la cua d'Europa... Això de l'Euro ens ha ben fotut.

I ara que les coses pinten magres, no hi haurà pujada de sous, però bé pujen els productes, i haurà retallades en les prestacions socials, i pujades en els impostos. Ens posen l'Euro que ens facilita viatjar per la vella Europa, apareixen les low-cost que ens donen kilòmetres per còrrer, però viatjar encara és car, molt car, així que millor que París el deixem de moment per d'aquí un temps, i ens dediquem a viatjar per Catalunya, carmanyola en mà, que tenim paratges preciosos, racons inoblidables, i platjes de paradís, i no cal buscar la foto de les Bahames...

La Caixa me protege, cuida de mi, vigila mi dinero...

Estamos en época de crisis, y no soy nadie para juzgar las políticas ahorrativas de las empresas. Entiendo que quieran ahorrar en alquileres y sueldos, pero quisiera recordarles también que su beneficio es frecuentemente producto de nuestros esfuerzos, de nuestras nóminas y pensiones, de los ahorros que tanto cuestan agrupar.
Este mes Cardona, ha quedado con sólo una oficina, no voy hablar mal de sus trabajadores, pues su amabilidad y eficiencia, hoy para mí poco tiene que ver con la entidad por la que trabajan.
Nos han quitado una oficina, la más céntrica y accesible, y nos han cerrado los dos cajeros automáticos. En el barrio dónde yo resido, mis vecinos mayores, jubilados, no pueden sacar su pensión poco a poco, día a día, deben desplazarse más de 1 kilómetro para poder usar un terminal, que a duras penas habían conseguido manejar.
Señores de La Caixa, ustedes se jactan de su labor social, de su cercanía para la población, pero en mi pueblo esto no se cumple ni por asomo.
Hoy he despedido a Julià, mi cajero y hombre de confianza en los últimos años, daré la bienvenida a Maria, y el que sale ganando es mi marido,, para poder ir al cajero debo desplazarme tanto, que intento no ir, pero claro habrá un aumento en el gasto de la tarjeta, no si ya saben lo que hacen, pierden los comerciantes gana La Caixa.
Este es mi pequeño problema, para otros vecinos míos, a los que les queda el cajero a más de un kilómetro, mi problema pequeño, se convierte en su gran problema, obligando a sacar más de lo que necesitan, y estarán de acuerdo conmigo, que los euros duran de cómo decimos los catalanes “De Nadal a Sant Esteve”. Y lo más triste, es que esta situación no sólo debe pasar en Cardona, sino en todas las oficinas alquiladas, si ahora hay colas piensen que no es debido a un aumento de clientes, sino a una bajada en la calidad de sus servicios.

I love Hillary

No hagués dit mai, que la Sra. Clinton portés els pantalons tan ben posats. Creia que era una cara somrient, amb manicura perfecta, traje ben planxat, la perfecta 1a dama disposada a obviar les infedilitats d'un carismàtic marit, una Jackie Kennedy rosa... però...

Ha osat criticar als jueus, amics per excelència dels americans, els banquers del món, els Dèus i Senyors de tot. Fan i desfan al seu plaer, ningú amb dos dits de seny mai els ha pogut parar els peus. Poble ultratjat, però vengatiu i guerrer.

El que estan fent amb els palestins, ni té nom, ni perdó, ni tan sols explicació, però ells van fent. Primer aixequen un mur, que és ilegal, després comencen una guerra santa, i ara destrueixen habitatges...

Si Obama és la gran esperança, després del nefast George Busch junior, Hillary ha esdevingut per mi una nova llum, per intentar posar frè al txec en blanc que fa temps tenen els jueus. Bona elecció senyor Obama, a veure si mica en mica podem fer un món millor.

Al final serà cert, que sempre darrera d'un gran home, que per mi en Bill ho és, sempre hi ha una brillant dona.

No esteu fins el moño de la política???

Mira que son avorrits els polítcs, crec que faria bé la dibuixant de les tres bessones, per substituir a la bruixa per un polític, sigui quin sigui el seu color, segur que li acabaríen donar un Òscar, jejeje...

Trames de corrupció, dimisions, caçeries, vagues, xerrades, xiulets i aplaudiments. No soc gaire fan de seguir els debats del congrés però si alguna vegada he vist, ni que fos uns minuts, acabo sempre amb la mateixa conclusió, sembla el pati de l'escola, amb gent parlant, altres cridant, d'altres fent píndoles, o dormint amb els ulls oberts, planyo a les pobres taquigràfes, quantes tonteries deuen haber de teclejar!!!

Els de la dreta, els de la esquerra, els de centre o nacionalistes, tan se val no n'hi ha ni un que es posi a la pell del ciutadà del carrer, estem en una crisi sense precedents. Sense anar més lluny al TN migdia deien que a Girona, hi ha baralles en contàiners ben situats, per aconseguir les deixalles dels supers.

Doncs jo faria una proposta als polítics... No sé si és una llegenda urbana, però tinc entès que un ministre, malgrat deixi d'ocupar el seu càrrec, li queda vitalicia la paga de ministre, FINS AQUÍ HEM ARRIBAT, ENS HEM D'APRETAR EL CINTURÓ TOTS, per tant quan es jubili de ministre, com que normalment exerceixen llavors la seva autèntica professió, perquè vull remarcar que pocs polítics, poquíssims, tenen la carrera de polítiques. Ja tenen un bon sou exercint del seu, perquè a més el fet d'haver estat ministre, els dona nous contactes i endolls... per tant... SI US PLAU DEIXIN D'ESCURAR LES BUTXAQUES DELS CONTRIBUIENTS, potser així anirem tots una mica millor...

I el comisionat europeu no ens multarà pel deficit que anem presentant mes rera mes, i espera que encara no es veu la llum, haurem de cridar a la Jennifer Love Hewit!!!

Carnaval

Avui és dia de disbauxa... Tot s'hi val... després d'anys de repressió i persecucció avui el Carnaval és lliure i divertit.

Ens vestim com no ho fem tot l'any, som estrelles de cinema, ballarines de charleston, ninots de neu, mariaxis, mata-haris, o pistolers, deixem volar la imaginació i sortim al carrer a ballar i riure.

No li veig al Carnaval res de indecent, ni indecoròs, com perquè encara avui hi hagi gent que se'l miri malament, em sembla que ja tenim majoria d'edat democràtica com per deixar enrera els prejudicis, i la moralitat dual...

Visca el Carnestoltes!!!

Búsqueda al Guadalquivir

Recordo amb estúpor, els volts del 92 com la televisió va sortir al carrer. Jo llavors estava tot just en l'época "guay" de la adolescència ja de pas a la joventud.

Recordo els mitjans talment voltors, entrevistant veïns i veïnes, recordo recerques transmeses en directe, i tenir el nom dels culpables. Un judici llarg, unes famílies destrossades, una veritat incòmode, com diria Al Gore, però sense treure'n encara avui 17 anys després l'aigua clara.

Ahir sentia amb estúpor, que les xarxes socials com Twenty i Facebook, estaven fent judici del que ha passat a Sevilla, veia amb incredulitat com en diferents emisores es trasmetia en directa la búsqueda del cadàver de la noia. Tornava a veure gent, com si estiguéssim a la época de la revolució al carrer, demanant el cap dels pressumptes culpables.

A veure no vull dir que no hi ha d'haver justícia, el primer que desitjo és que trobin el cos, així en el judici no podrà haver-hi cap dubte raonable, no es basarà només amb una confessió, que pot ser targiversada per una alienació mental.

Però no vull aquest periodísme, cru, directe, sense censura, que faci sortir a la gent el seu pitjor costat, no vull assediar ni a culpables ni víctimes, vull informació reposada, real, contrastada, amb calma, tenint en compte tots el punts. Una informació concreta, seriosa, que no doni peu a especulacions, linxaments i judicis al carrer, que si bé diem que la justícia està malament, no hem estudiat per ser jutges, no els volguem prendre la feina, que llavors tindran més motius per fer vaga.

Eluana

Només puc començar d'una manera... espero no haver de decidir mai el que han hagut de decidir els seus pares, la gent que l'estimava.

Durant la nostra vida, moltes persones ens influeixen, des de petits pares, avis, germans, en edats escolars els mestres, els amics, en la vida adulta, els companys de feina, els caps, els polítics, i ja seniors, els metges i la vida en si.

La vida no és de color rosa, ni senzilla, és bonica, si!, però a vegades és també dura i trista. Tenim bons moments i moments horribles, i no sempre nosaltres en portem el timó.

Penso que viure és fantàstic amb tot el que això vol dir, gaudir d'una tempesta, d'un dia solejat en el mes de maig, mullar-se els peus al mar, visitar llocs fascinants, assaborir un bon vi, disfrutar un bon àpat, estimar, el sexe...

Quan tot això no hi és, com definir la vida... Viure significa que no et falli el respirador artificial, els aliments (sense plaer gustatiu) se't donen en comptagotes, la familia t'acompanya, però no hi ha comunicació... No vull ni pensar el patiment dels qui t'estimen. Evidentment sempre hi ha esperança, no envà sempre diem que és l'últim que es perd, però 17 anys vivint artificialment son massa anys per suportar...

Acabo com començo no vull haver de decidir mai el que han decidit els pares d'Eluana, però estic orgullosa de la seva valentia en deixar de costat l'esperança, en decidir ells el millor per la seva filla, i no permetre que els altres ho decideixin.

Espero que Eluana hagi tingut una bona mort, si aquesta mai és bona, i que si existeix un més enllà pugui, passejar vora el mar, sentir l'escalfor, conversar i estar en tranquilitat...

Urbanitat versus Ruralitat

Que algú li molesti les esquelles dels cavalls, o la olor d'una granja de pollastres... uff com començo?

A veure puc entendre, que a algú, que tingui una migranya extrema, li pugui molestar qualsevol soroll, per petit i imperceptible que sigui. Que algú tingui un olfacte extremadament sensible, i li molestin els olors, passa, a mi mateixa els olors molt forts, diríem que m'ofenen, però... que el tribunal i la justícia (d'aquesta n'haurem de parlar algun dia) doni la raó a aquests urbanites, que compren segones residències, i li molesta tot el que hi ha sinó és prou idíl·lic, rústic i naïf...

Fins aquí podíem arribar, jo visc en un poble petit, hi ha granges per tot arreu, i a ningú se li acut demanar al veí que canvií de feina, perquè a mi em molesta, una cosa seria, que davant a la meva porta de cop i volta s'hi instalés no sé... per exemple una pista "d'esquate" mira seria molt modern, però el soroll!!!, i jo no és que estigui en contra del procés, però jo hi vivia abans, i segur que els meus veïns pensarien el mateix.

Fins on hem arribat, resulta que la neorural a qui li molesta la granja, la fa tancar, m'agradaria que els que si vivim en entorns rurals, ens relevéssim, també ens molesten els seus cotxes aparcats a qualsevol lloc, sense tenir en compte el ritme dels nostres dies. També ens molesta quan arriben al bosc, a buscar bolets, o al riu a passar un dia, i deixen les bosses de les escombraries i esperen a que passin els escombriaires, jajaja. Agafen tot tipus de bolets, bons o no, i fan malbé el sotabosc. Als caps de setmana ens envaeixen el nostre medi natural, amb soroll, presses, i mala educació...

Com reaccionaran quan en els seus mercats no hi hagi verdura fresca, no podem abonar, que la olor pot molestar, no puguin comprar pollastres per Nadal, hem tancat les granges per sorolloses, i les esquelles?... PER DÉU TOTA LA VIDA HEM POSAT ESQUELLES A LES VAQUES I CAVALLS, I MAI HAN MOLESTAT!!!!

Crisis i Bancs

Es per al·lucinar... davant aquests terribles moments de crisis, el Fons Monetari Mundial, s'ha dedicat mes rera mes a inflar amb diners als bancs.

Amb aquesta mesura el que es volia o millor dit pretenia, que continues havent-hi crèdit per consum, evidentment per a gent solvent, sense riscos (no sense ton ni son com fins ara), però la reacció dels bancs i caixes ha estat una altre.

Sanejar els seus comptes, política negativa davant hipoteques i crèdits varis, i continuar augmentant els seus beneficis.

Com a usuaria de diner virtual, o plàstic, ha arribat un moment en que el meu sentit comú em diu PROU...

Si jo vaig a comprar uns texans, i em costen 120.-€ que abono amb tarja, VULL QUE EL BOTIGUER REBI 120 €.

Si jo compro uns biltllets d'avió per internet, i la opció única és el pagament amb Visa, ES TOTALMENT INJUST QUE EM COBRIN COMISSIÓ PER PAGAR DE LA ÚNICA MANERA POSSIBLE.

Si amb la línia Oberta (en el meu cas), gestiono una transferència, un pagament, un rebut, no he donat feina a cap persona física com perquè em cobrin per una feina que m'he fet jo mateixa!!! Però no us ho perdeu que si voleu traspassar els comptes a un full Excel, per guardar-ho al ordinador, i no haver de gastar ni en llibretes, ni tinta, ni paper... també em cobren.

Això passa mentre gegants com Google, Nokia, Intel, etc... diuen que tot i registrar beneficis han perdut tant des de l'any passat. Mentre dos cunyats meus, han estat de Vacances forçades aquest Nadal, ja...

Però la banca cobra que cobra, ara a més ni per Nadal et fan un regal, com a molt un Calendari, que per cert aquest any no l'he ni agafat, la gent que sortia... era d'aquella com la que tinc de veïns, companys o amics, amb problemes d'atur, de cash, o amb depressió.

Per tant el meu propòsit per l'any nou, és fer servir la tarja només en els moments imprescindibles (de fet ja fa un temps que ho practico), i guardar uns calerons (si puc) sota una rajola de casa meva...

Yes we can

En els meus 36 anys de vida, he viscut moltes coses, que d'aquí un temps s'estudiaran en els llibres d'història, és més algunes ja s'estudien.

Recordo vagament la mort del Generalíssimo, recordo el 23-F, recordo la Constitució... i a mesura que vaig anar creixent, també creixia el visor amb el que Espanya mirava el món.

Recordo la mort de Grace Kelly, la de Lady-Dy, de Teresa de Calcuta, i la de Joan Pau II. Recordo guerres com la de Iran - Iraq, com la de Bòsnia - Herzegovia, i la primera vegada que em vaig manifestar va ser contra la invasió de Kuwait.

Recordo les matances d'ètnies a Àfrica, les injustícies contra el Tibet...

I tot semblen mals records però no...

Recordo a Rebollo i la seva fletxa, recordo el Barça amb la seva primera copa d'Europa, i recordo el dia del meu casament...

Tinc records musicals amb Bruce Springsteen, tinc records de viatges a Nova York, i per tot Irlanda. I de Nova York en recordo l'impressionant 11 de setembre.

Una data que m'evoca un altre cop a records dolorosos, com la invasió de l'Iraq per la busqueda d'armes de destrucció massiva (sembla un títol més de Indiana Jones que el que realment representa: una creuada en busca de Osama).

Però a partir d'ahir recordaré a més, com Obama ha estat nomenat el primer president negre per al primer país del món, el que més m'alegra és que quan m'arribi el nen que estem esperant, li podrem dir que avui en el món on visc, el món dels meus records...

Una persona de color pot arribar a ser la persona més important del món, una altre cosa bona per recordar... i per molts anys...

Carslberg possiblement la millor cervesa del món

Possiblement Déu no existeix... per a un ateu, agnòstic o qualsevol persona sense creença religiosa, no hauria ni tan sols preocupar-se per si Déu existeix o no, és més amb la retòrica no afirmen ni neguen res, segons les seves creences categòricament no existeix!!!

Perquè parlo d'una cervesa?, segurament han agafat una mica el seu slògan, creu el què vulguis... però Déu no existeix, i per tant fes el que vulguis, i jo em demano...

Ara comencen una guerra entre creients i no creients, anuncis en busos per allà i per aquí, no hi ha millors maneres de gastar els diners ara que tots, i ho repeteixo en majúscules, ARA QUE TOTS ESTEM EN CRISIS, i no teològica sinó de butxaca.

A mi no m'ofen, sinó que em sorpren que els no creients, tan lliberals ells!!!, vulguin dir a la resta de població que no han de creure, que només així seran feliços, i gaudiran de la vida.

Jo soc creient, i no per això crec que disfruti més o menys de la vida... a més, i amb això ja tanco tema, crec que el que hauríen de posar és...

que per disfrutar de la vida, tot comença en ser bones persones!!!

La negación a Israel

No puedo entender, como restamos impasibles ante las acciones de Israel.

No puedo comprender, como nuestros gobiernos les ofreces planes de paz, mientras ellos sólo dejan 3 horas para atender a heridos.

No me cabe en la cabeza, como atentan contra civiles, niños, contra víctimas inocentes, sin motivo aparente.

No puedo ver estas imágenes en la televisión, se me llenan los ojos de lágrimas, el corazón se me encoje, y me enciendo de rabia. Niños mutilados, huerfános, muertos, padres llorando, sangre por doquier, casas sin techo... ruinas.

Qué ruin el alma humana, que poca memoria tiene, cuan viva aún está la ley de Talión OJO POR OJO DIENTE POR DIENTE... No se acuerdan los judíos, hoy jefes de Israel, lo que sufrieron ellos...

No hay libertad de expresión, los periodistas se quejan, que Israel, a través de su brazo armado, no les permite informar de cómo se desarrolla el conflicto... y yo me pregunto si acaso ellos tienen miedo de mostrar su verdadera cara, si temen que el mundo sepa como las gastan...

Muy a mi pesar, al fin y al cabo, con todos estos hechos provocan más antisemitismo, más odio hacia a los judíos, más desconfianza en ese estado Nuevo llamado Israel, más temor a la alianza de los israelitas con los americanos. Amistad hasta ahora siempre respetada.

Hoy tengo miedo de la reacción palestina, pues Israel es la niña bonita para los países occidentales, Hamas no atiende a razones, no actúa a conciencia sino con la venganza como bandera, el odio como slógan y la sangre como recompensa.

Creo que nuestros representantes se tienen que mojar un poco, reaccionar y decirle a Israel Basta!!!