Avui us vull donar una lliçó d'història.
La història d'aquest tros de terra, que molts procuren no anomenem País.
Us vull remetre al youtube http://www.youtube.com/watch?v=nlEUyarr8fU, perquè vegeu el que vam perdre el 18 de setembre...
I ho faig amb ànim de lucre, de lucre per la meva població. Vam ser l'últim bastió a caure davant Felip V el Borbó que va unir les diferents Espanyes. El Borbó que ens va trepitjar, el que ens va sotmetre, el que va ordenar bombardejar i saquejar Barcelona, i nosaltres els cardonins vam resistir, fins a no poder més, i vam baixar-nos els pantalons perquè Barcelona no fos ultratjada... i ploro...
Ploro pel molt que vam perdre, per no poder dir que Catalunya és el meu país, per no poder dir que soc catalana i res més. Ploro perquè en els llibres de història no es parla de Cardona, del seu setge. Celebrem el 11 de setembre, però nosaltres ens vam rendir el 18, cap noticia als diaris, cap paraula als telenotícies, poques lletres als llibres de text.
D'aquí poc en farà 300 anys, i voldria portar-vos la flama de la nostra identitat, la flama del cor del meu país de somnis, perquè la transmetéssiu de pares a fills, de fills a nets, fins la eternitat, perquè la única cosa que no és perenne en aquesta vida és el record...
I m'agradaria que recordéssim que un cop erem lliures, Catalans i prou, i m'agradaria que el eslògan de Viurem lliures o morirem, estigués gravat en lletres daurades, en tots els cors dels que ens estimem la terra, com si talment gravéssim la nostra estimada senyera, en l'òrgan que ens dóna la vida.
VISCA CATALUNYA LLIURE I EN PAU...
