Eluana

Només puc començar d'una manera... espero no haver de decidir mai el que han hagut de decidir els seus pares, la gent que l'estimava.

Durant la nostra vida, moltes persones ens influeixen, des de petits pares, avis, germans, en edats escolars els mestres, els amics, en la vida adulta, els companys de feina, els caps, els polítics, i ja seniors, els metges i la vida en si.

La vida no és de color rosa, ni senzilla, és bonica, si!, però a vegades és també dura i trista. Tenim bons moments i moments horribles, i no sempre nosaltres en portem el timó.

Penso que viure és fantàstic amb tot el que això vol dir, gaudir d'una tempesta, d'un dia solejat en el mes de maig, mullar-se els peus al mar, visitar llocs fascinants, assaborir un bon vi, disfrutar un bon àpat, estimar, el sexe...

Quan tot això no hi és, com definir la vida... Viure significa que no et falli el respirador artificial, els aliments (sense plaer gustatiu) se't donen en comptagotes, la familia t'acompanya, però no hi ha comunicació... No vull ni pensar el patiment dels qui t'estimen. Evidentment sempre hi ha esperança, no envà sempre diem que és l'últim que es perd, però 17 anys vivint artificialment son massa anys per suportar...

Acabo com començo no vull haver de decidir mai el que han decidit els pares d'Eluana, però estic orgullosa de la seva valentia en deixar de costat l'esperança, en decidir ells el millor per la seva filla, i no permetre que els altres ho decideixin.

Espero que Eluana hagi tingut una bona mort, si aquesta mai és bona, i que si existeix un més enllà pugui, passejar vora el mar, sentir l'escalfor, conversar i estar en tranquilitat...