Bruce Springsteen

Segurament la pitjor noticia d'aquest any és perdre'm en Bruce... Des de que tinc consciència he tingut la sort de sempre que ha vingut l'he pogut veure... només em va fallar el Tivoli, estava en un examen i no vaig poder muntar-m'ho per aconseguir entrades...Aquesta vegada tot i no venir a Barcelona, tenia dues precioses entrades per anar a Bilbo... i coses de la vida, les he hagut de vendre (perquè no les han volgut com regal)... A mesura que s'acosta el dia... em poso més i més trista... recordo amb 13 anys i escaig, un Bruce com el del vídeo amb texans ajustats i camisa blanca, sota un focus i una veu ronca... i la meva pell de gallina, i...

Només sé que espero tornar-lo a gaudir, escoltar-lo i que amb cada cançó seva hi ha una etapa de la meva vida des de la pre-adolescència, passant pel dia del meu casament, amb un vals nupcial amb the river, com espero i tinc ben apamada una nana pel meu petit@.

">

Castell patrimoni de la humanitat

http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20090717/53747394831/los-castells-candidatos-a-ser-declarados-patrimonio-humanidad-por-la-unesco.html



No he pogut evitar que em sortís la vena Terrassenca... els castells patrimoni per la Unesco... quan veig la pinya ben afermada, quan veig l'anxeneta pujant cel amunt, quan la torre tremola... els crits del cap de colla, i el so de les gralles... la pell se'm posa de gallina... potser si, els catalans som una mica bèsties, perquè ben mirat, és una afició una mica perillosa, però... a mi... que voleu que us digui m'emociona...
Els minyons per mi, son els millors del món, però m'encanta la jove i la vella, els bordegassos, els xiquets... m'agraden tots els castellers... i felicitats esteu d'enhorabona... Patrimoni de la humanitat... Visca Catalunya!!!

El hombre y la Luna

Estos días se habla de los 40 años que hace que Amstrong pisó la Luna...

De pequeña crecí, con la ilusión de ser astronauta, ver la estrellas de cerca, descubrir planetas... mi ídolo era Joan Oró... luego te haces grande...

Y empieza tu vida de adulto, pierdes la inocencia y la frescura de los niños, tu jornada se mide según las horas de trabajo, los meses con la nómina, los años, prefieres no contarlos!!!.

Yo siempre pensé que era muy raro, si una vez pisamos la luna, por qué no íbamos a repetir, entonces mi abuela me decía: "es que lo que encontraron no merecía la pena". Y yo sentí que en mi interior se rompía algo...

Cómo que no merecía la pena!!! Era mi sueño de pequeña, por poco que hubiese, era la Luna, aquél maravilloso astro que nos ilumina las noches, nuestros sueños, el que manda sobre las mareas...

Yo me rebelaba, y continuaba mirando al cielo, aún hoy espero con ilusión cada eclipse, lluvia de estrellas, me encanta mirar des de mi telescopio, continuo sintiendóme feliz y pequeña... es como si Peter Pan se apoderara de mi en cuanto miro al cielo... y me relajo, y pienso que me hubiese gustada ser Amstrong, o ver la retransmisión en directo...

Pasados otros años, empecé a sentir que se había rodado en un desierto, que las sombras no eran reales, que el viento que oneaba la bandera, no podía ser sin atmosfera, quién había tomado la primera foto...

Supongo que es y será uno de los grandes enigmas de la vida, esos que nunca llegaremos a comprender, ni averiguar, pero...Yo me quedo aún con la frase... Un pequeño paso para el hombre, un gran paso para la humanidad...

Quizás es cierto no pisamos la luna, como nunca seré astronauta, pero perder la ilusión, lo que nos conecta con la inocencia de los seres pequeñitos, a los que llamamos niños, no vale un montaje, yo quiero continuar mirando a través de la noche el infinito universo y pensar que queda aún mucho camino por recorrer, mucho por estudiar, infinito por descubrir, por explorar...

Sólo somos un punto azul, inmerso en un Universo lleno de estrellas, planetas, y como no Sueños!!!

I després botelles d'oxigen?

"Diseñan los primeros 'árboles' sintéticos que absorben más CO2 que los naturales
Tienen ramas parecidas a las de un pino y sus agujas están hechas de un material plástico que absorbe dióxido de carbono a medida que fluye el aire LaVanguardia digital 8-07-2009"
Fa poc a davant de la que fins fa 10 anys havia estat la meva casa, hi havia una preciosa plaça, molt velleta, però rodejada d'uns frondosos plataners, que potser faria més de 40 anys hi eren palplantats.

Els fèiem servir d'amagatall, per jugar a les gomes, i ens van acompanyar tota la infantesa. Farà cosa de 2 anys, degut a la necessitat de pàrkings van aixecar la plaça, es van prendre la molèstia de treure els arbres un per un, els havien de replantar... però no seria a la nova Plaça del Progrés... no sé a on... jo i tots els veïns avui encara ho desconeixen, eren els arbres que havien vist néixer els seus fills, i créixer...

Van construir un garatge soterrani, van convertir la zona en blava, i van fer una enorme placa de ciment, que avui és la última tecnologia en places, sense ombra, sense verd, amb un tancat pels nens, un ping-pong, i un escenari...

Avui després de llegir la notícia de La Vanguardia, penso que potser tots els arbres de les places del món estan ara en perill, en perill d'extinció, si... tindrem més oxigen, però i després que embotellarem el oxigen en bombones i ens el penjarem com qui porta un bolso...

A vegades crec que no vull un mon tan avançat, ni modern...

Quan parlen per parlar...

Hipocresia... a això li dic jo hipocresia....

He vist per la tele, anunciar una cosa que tampoc us puc assegurar del cert que sigui una pel·lícula... Si que he vist un tràiler... I tot i voler ser una pel·lícula de riure, d'aquelles d'humor absurd, a mi més aviat m'ha fet pena, m'ha enrabiat, i ja us ho dic jo que per mi censurada... Quin tipus de cultura estem creant, quins valors volem donar, què hi ha de bo en el argument.

Sembla que va d'un homosexual que adopta un nen, perquè "les celebrities" ho fan, el canvia per un "I-phone", i el llueix com qui llueix un vestit de Cristian Lacroix...

I ningú diu res...

Jo potser pel meu estat estic més sensible, potser trec massa aviat les ungles, fins i tot he arribat a pensar que les hormones que hem patit ara es revolucionen, i ens fan ser més reivindicatives...

Sense anar més lluny, una altre mare adoptiva, aquesta setmana ens ha fet palesa de les bestieses que han dit a Tele5...

Clar llavors ens trobem amb veïnes que ens demanen quant costa el nen, o la nena...

Què voleu que us digui...

EL MEU NEN NO SERÀ ROBAT, NO EL CANVIARÉ PER RES, I A MI L'ANGELINA... JAJAJA ME LA PORTA FINA, I NO PARLEM DE MADONNA...

Per això ja arribat el moment del PROU, no serè educada amb qui em falti al respecte, em parli del tema sense saber-ne, i si diu alguna barbaritat... Ja li comentaré el seu gran error i la seva ignorància...

Mira no entenc com es permeten algunes coses com aquestes, per molt menys salta la gent al carrer, que si Déu existeix, que si no, que El Tour passi per Catalunya quin desgavell, i ja no diguem els decibels dels U2...

No em digueu que no... el món és ple d'hipocresia... i el més trist de tot, a vegades hi ha criatures al mig que es poden sentir menyspreades, i si hi ha una cosa que en tot aquest temps sé del cert... que son nens i nenes molt estimats, desitjats i esperats....

Futbol i crisis

Mira que soc futbolera...

Soc fanàtica del Barça... però avui ja puc dir PROU...

Estic farta de Eto'o amunt i avall, si Villa si, si Villa no...

Estic farta d'estar en crisis, enmig d'una pandèmia que cada matí es lleva amb més afectats, i sobretot fins al capdamunt de fitxatges astronòmics, parles de milers, què dic milers Milions de Euros, com si parlessin de formigues...

Molts espanyols i espanyoles passem amb prou feines el mes, esperant la nòmina, fent peripècies per arraconar algun caleró, ens hem de llevar d'hora, hem de pagar impostos, si anem a restaurants paguem religiosament el compte, i ells... de vacances, negociant contractes milionaris enmig de la crisi mundial que a nosaltres ens afecta comptes, hipoteques i la nevera...

Però al tercer món, ningú en parla de com ho passen al tercer món, jo m'ho puc imaginar... ho passen pitjor, menys donacions... menys recursos... menys atenció... i ningú en parla només Silenci, ni una portada als diaris, farien bé els equips de futbol en pensar una mica en els altres, en els que a la distància els admiren, i no mirar-se tan el melic que a hores d'ara segur està ben rostit...

L'home que no estimava les dones

Mig món llegim a Larsson, un Van Gogh de la literatura. La seva prematura mor, no li ha permès veure que Brown, no li feia cap mena de ombra...

He acabat el primer llibre de la trilogia, ràpid, com acostuma passar en aquells llibres que en les primeres 50 pàgines ja t'ha captivat...

I m'he adonat, que hi ha molta més gent al món que llegeix, per molt que diguin que no hi ha l'hàbit de la lectura...

El llibre està ben escrit, i no revelaré res, la gràcia és la lectura, i anar passant les pàgines, devorant-les per arribar al final...

El que si diré que d'homes que no estimen a les dones, n'hi ha un pilot, només cal que fullegem un diari, sobretot en les seccions de successos, la violència de gènere està cada cop més present en les nostres vides, en la nostra quotidianitat, en les nostres notícies...

Jo mai he entès el comportament d'algunes víctimes, que segueixen fidels als seus agressors, millor no haver-m'hi de trobat mai en aquesta situació, però un punt clau és...

La educació, crec que aquí és on hem de treballar, perquè això no sigui una pandèmia, ara que està tant de moda, i per començar a educar, què hi ha millor que la lectura.