Recordo amb estúpor, els volts del 92 com la televisió va sortir al carrer. Jo llavors estava tot just en l'época "guay" de la adolescència ja de pas a la joventud.
Recordo els mitjans talment voltors, entrevistant veïns i veïnes, recordo recerques transmeses en directe, i tenir el nom dels culpables. Un judici llarg, unes famílies destrossades, una veritat incòmode, com diria Al Gore, però sense treure'n encara avui 17 anys després l'aigua clara.
Ahir sentia amb estúpor, que les xarxes socials com Twenty i Facebook, estaven fent judici del que ha passat a Sevilla, veia amb incredulitat com en diferents emisores es trasmetia en directa la búsqueda del cadàver de la noia. Tornava a veure gent, com si estiguéssim a la época de la revolució al carrer, demanant el cap dels pressumptes culpables.
A veure no vull dir que no hi ha d'haver justícia, el primer que desitjo és que trobin el cos, així en el judici no podrà haver-hi cap dubte raonable, no es basarà només amb una confessió, que pot ser targiversada per una alienació mental.
Però no vull aquest periodísme, cru, directe, sense censura, que faci sortir a la gent el seu pitjor costat, no vull assediar ni a culpables ni víctimes, vull informació reposada, real, contrastada, amb calma, tenint en compte tots el punts. Una informació concreta, seriosa, que no doni peu a especulacions, linxaments i judicis al carrer, que si bé diem que la justícia està malament, no hem estudiat per ser jutges, no els volguem prendre la feina, que llavors tindran més motius per fer vaga.
No hay comentarios:
Publicar un comentario