Àfrica

Avui llegint un blog, d'un company de camí...

He sabut que era el dia d'Àfrica, de fet cada dia és el dia d'alguna cosa, i per mi des de fa un any cada dia és el dia del més vell dels continents...

A les noticies no n'han dit pràcticament res, és molt fàcil girar l'esquena, no mirar les penes del continent africà, només amb els ulls d'un nen o nena famolenc, a molts se'ns posa un nus a l'estòmac.

Som egoistes per defecte, només ens sabem mirar el melic, ens preocupem de la crisis, i de l'atur, coses que de fet no son gens trivials, però jo voldria anar més enllà... Cada cop em preocupa més el medi ambient, aquest canvi climàtic en el que estem immersos, pot afectar-nos molt, i sobretot als més desafavorits, i és clar Àfrica ens queda lluny, n'hi ha de dos tipus, una occidentalitzada, amb grans complexos hotelers, safaris, i ral·lis.

L'altre pobre, acolorida, alegre, tradicional i seca molt seca... Sense aigua ni possibilitats de fer una revolució tecnològica, i aquesta espero serà el nostre proper destí...

Corea del Nord

I tornem al mateix punt de sempre, hem de dir qui va a una guerra i qui no. Hem de buscar aliats alhora de protegir segons quins governs. Vetem països i presidents, però quan topem amb l'àtom callem...
La energia nuclear, si bé és una important font d'energia, també és una matèria molt perillosa, impopular i devastadora pel nostre preciós planeta blau.
Al Gore ens parla d'una veritat incòmode, i nosaltres el llegim i aplaudim, però què aconseguim amb això, res... Països sobirans continuen fent proves, detonant míssils, atacant a l'oceà, no hi ha vides humanes en perill, però si vides i el nostre planeta.
Els EEUU amenacen amb un atac preventiu i jo tremolo encara no fa 100 anys de la guerra de Corea, i ells ara van fent la seva, amb un àtom a la mà, amenaçant a la resta de habitants de la terra, i davant la por sovint el que fan els nostres dirigents és callar i acotar el cap...
Com deia Dylan en la seva cançó... Fins quan l'home haurà de callar, abans que se'l vulgui escoltar...

Cobrar per baixar de Montserrat

Estic encara catatònica...

No sé de qui depèn el cremallera de Montserrat, però fins aquí podríem arribar... Retardar fins a 4 minuts la evacuació d'un pacient amb un infart.

Jo li demanaria al revisor que si el malalt fos un parent, o un amic seu, si hagués actuat de la mateixa manera. Li preguntaria a quina autoritat respon, alhora de retardar una emergència, i per últim demanaria a l'empresa gestora, si realment els bitllets dels sanitaris els salvaran de la crisis, que suposo culpable de no voler deixar escapar 4 bitllets per poder arribar bé a final de mes.

Quan hi ha una emergència em sembla ridícul que retardem la seva cura, per uns miserables 20 euros, i que perdem 4 minuts d'or per salvar la vida a algú...

Per sort, ha quedat tot en una anècdota, i el pacient evoluciona favorablement, el que jo no faria d'ell és pujar mai més en un transport de la Generalitat, perquè millor que no li passi res estan a dins, ja que diuen que no son bons per evacuacions i emergències.

El Vaticà i Facebook

Jo tinc un mosén especial, és diu Daniel i té al voltant de 78 anys. No té pegues per res, sempre està disposat a tot, comunions, batejos i casaments, ho cel·lebra amb ilusió sense ser cerimonies fosques, plenes de por, sinó alegres davant d'amics i familiars i sense complicacions.

És de la vella escola, però escolta la gent jove... quina pena que al meu barri n'hi hagi tan poca... i la poca que hi ha pertanyen a una altre religió...

I per què us parlo d'en Mosén Daniel, doncs mira... el Vaticà entre en el facebook he llegit, després de condemnar a Brown, tot i haver millorat els index de lectura tan malmesos en els nostres temps. Entra en les noves tecnologies després de dir que els aplaudiments estàn fora de lloc en les cerimònies...

Jo de catòlica el just... però cada cop més si segueixo les directrius de Roma, unes directrius estrictes, rectes, retrògrades, sense evolucionar des de principi de segle passat, una esglèsia altiva, rica enmig d'un món que es mor de gana, enmig d'un món que s'enfonsa en una crisis estructural digne dels manuals d'economia...

Si entrar al món cibernètic és obrir una porta a un futur més proper a nosaltres i més humil, potser hi entri a donar una ullada, si és per donar-me consells i misatges que no estan acord amb el ritme de vida d'avui, el bloquejaré...

Jo el que vull és un món amb bones persones, amb alegria per ser vius, i espontànis com deia la Coca-cola "como la vida misma"...

Eskerrik asko bilbo

Ha estat una lliçó... En tots els aspectes... El Barça ha arribat al final de la temporada en plena forma i amb triplet d'opcions, lliçons d'un Guardiola al que l'hem d'aplaudir. Hem anat a Mestalla i em xiulat, lliçó ...
Lliçó que haurien d'aprendre el polítics del nostre país, per què no tots ens sentim espanyols. Per què la xiulada ha estat unànim, potser perquè tenim molt clar que som diferents, i que això ens fa més autèntics i únics.
Lliçó d'una afició a la que no em queda sinó treure'm el barret, per ganes, per crits, per càntics, per educació, per esportivisme, per tot... Perquè van aplaudir els seus, van viatjar esperant a un copa, i finalment van aplaudir als blaugranes, i dempeus mentre Puyol passejava la Incurriña van felicitar al Rei de Copes. Ells que no havien deixat de corejar el nom del seu equip malgrat estar perdent 1-4.
Lliçó del SENYOR CARRASCO, i ho dic en majúscules, per cridar, pel que ha nominat al meu
equip com el millor del món, perquè ha perdut amb el cap ben alt, elogiant al campió, gràcies per ser així.
Només una espineta, per Echevarria, perquè jugadors com ell...uff no puc parlar-ne sense entelar-se els ulls, només li puc dir que estic segura que no ha tingut copa, però segur que el cor de Bilbo coreja el seu nom.
La xiulada, la apagada de TV1, la repartició d'entrades desigual, tot son anècdotes, ahir va haver-hi una festa en el futbol, dues aficions van jugar, van guanyar i sobretot crec que els que ho varem veure ens varem sentir orgullosos de ser d'un o altre, som de diferents autonomies, però per ser tan úniques ens sentim properes.
Eskerrik asko, un 10 per tots!!!

La grip nova

Des de que va arribar la grip, ja no hi ha crisi, olé olé.

L'atur s'ha mantingut estable, i ningú parla de concursos de creditors, res més lluny de la realitat, la processó, igual que les orugues en aquest temps, va caminant...

I no vull defugir del tema, la grip. Que si la OMS la considera pandèmia, no vol dir que nosaltres ens haguem d'esperverar.

El problema de malalties com aquesta, entre moltes d'altres, és que arribin a llocs on la medicina no hi és present, a països on els encostipats o les grips, son inexistents, on no hi ha accés a penicilina, a aspirines, o simplement a una tireta...

Les imatges de mexicans i mexicanes amb mascaretes, no fan sinó alimentar la psicosis, a Espanya hem tingut casos, i cap ,de moment, de extrema gravetat, tots després dels consequents anàlisis, i observacions, han tornat a casona, ben xafats, com si els haguéssin dat una pallisa, però sans i estalvis.

Que hem de tenir cura amb la grip, d'acord si, cura amb la higene, rentar-nos les mans sovint, tapar-nos la boca en tossir, etc... però no siguem paranoics, que el que tenim entre l'aire no és més que una nova cepa, del temible virus de la grip.