No puc imaginar els meus pares lluny de mi, només pensar que no hi seran sempre se'm fa un nus a l'estòmac...No puc entendre que els meus pares, malgrat l'época adolescent, no formin part del meu dia a dia...
Jo no comprenc a la gent que abandona animals, però a la gent gran???
Quan veig el meu pare cada cop més vellet, em fa molta tristesa, sé que els anys no passen en va, i que la vida té un curs que no es pot aturar...
Ells m'ho han donat tot, m'han donat la oportunitat d'estudiar, un plat calent a taula, regals, vacances, dies màgics, dies tràgics, suport, educació, tot mentre he estat sota el seu sostre.
Un cop fora de casa, han continuat ajudant-me en tot i més, quan he tingut problemes sempre han estat al meu costat, no puc ni imaginar deixar-los en un cotxe, en una benzinera... és més si sé que ha caigut malgrat només sigui un nyanyo corro a veure com estan...
Jo soc aquí gràcies a ells, jo soc com soc gran part, pel que ells m'han ensenyat, son l'orígen de la meva persona, i quan s'han fet grans he captat el seu relleu, jo vull que estiguin el millor possible amb la meva ajuda, vull que estiguin cuidats, es sentin acompanyats, i que estiguin orgullosos del seu treball en la meva persona!!!
I em deleixo pel dia que puguin exercir la professió d'avis!!!.
1 comentario:
Qué bonito homenaje a tus padres, Marta. Precioso. Y preciosa imagen.
Un beso gordo.
Publicar un comentario