miércoles, 21 de enero de 2009

Yes we can

En els meus 36 anys de vida, he viscut moltes coses, que d'aquí un temps s'estudiaran en els llibres d'història, és més algunes ja s'estudien.
Recordo vagament la mort del Generalíssimo, recordo el 23-F, recordo la Constitució... i a mesura que vaig anar creixent, també creixia el visor amb el que Espanya mirava el món.
Recordo la mort de Grace Kelly, la de Lady-Dy, de Teresa de Calcuta, i la de Joan Pau II. Recordo guerres com la de Iran - Iraq, com la de Bòsnia - Herzegovia, i la primera vegada que em vaig manifestar va ser contra la invasió de Kuwait.
Recordo les matances d'ètnies a Àfrica, les injustícies contra el Tibet...
I tot semblen mals records però no...
Recordo a Rebollo i la seva fletxa, recordo el Barça amb la seva primera copa d'Europa, i recordo el dia del meu casament...
Tinc records musicals amb Bruce Springsteen, tinc records de viatges a Nova York, i per tot Irlanda. I de Nova York en recordo l'impressionant 11 de setembre.
Una data que m'evoca un altre cop a records dolorosos, com la invasió de l'Iraq per la busqueda d'armes de destrucció massiva (sembla un títol més de Indiana Jones que el que realment representa: una creuada en busca de Osama).
Però a partir d'ahir recordaré a més, com Obama ha estat nomenat el primer president negre per al primer país del món, el que més m'alegra és que quan m'arribi el nen que estem esperant, li podrem dir que avui en el món on visc, el món dels meus records...
Una persona de color pot arribar a ser la persona més important del món, una altre cosa bona per recordar... i per molts anys...

No hay comentarios: